La música, que al cap i a la fi son ones sonores. Si volem que se distribuïxca, i se transmitixca d’un músic a u atre es pot fer de diverses formes, una d’elles sería oral (per oït) sense partitures ni res, el mestre toca la música i el discípul l’imitaba. Este modo de transmissió ha sigut el principal en la transmissió folklórica de tonaes i atres melodíes sencilles de pocs instruments i aixó ha fet diferenciar la música popular de cada regió, assoles s’ha de pensar que era prou costós (encà no impossible) que u de Galicia transmetera el seu bon fer a un atre de la provenza italiana.
Pero existia atre método de transmetre música més complexa on n’hi havia uns quants instruments o perque algú alié, que no esta al costat físic del mestre i puguera tocar lo mateix que ell interpretaba. De manera que eixe método de transmetre ha sigut gracies a algo palpable i físic: la codificació dels sons en tablilles, en terra cuita i a la fi en paper.
(M’està acudint al cap de fer un día una entrà d’historia, a vorem si heu faig)
Per aço, els sons hagueren de ser codificats i se crearen uns símbols pa que la gent els interpretara. Aixina que de la mateixa forma nosatros diem sonorament “aaaaa”, sabem que hem d’escriure AAAA o aaaa, i si vos fixeu cada grafía: “A” i “a” es diferent. Pero tots entenem que es el fonema /a/. Com deya, de la mateixa forma que se crearen els símbols que codifiquen el parlar, també se creà els símbols escrits que codifiquen la música.
En un principi pot paréixer que la música no té orde ni concert, no té ritme o es aleatori, pero ni molt més llunt. Tota música, per lo manco de la que parlaré per açí sí té una base rítmica sobre la que es construïx la melodia, incloent els silencis.
Aixina que al igual que passa en el temps (atre ent físic que existix pero que per sí mateixa no podem vore ni fer mides) s’ha establit una divisió bàsica per a que pugam dividirla en hores, minuts, segons… i en acabant fer mides i càlculs. En música també tenim una base de la que eixir i treballar. I a la fi, pugam escriure en una notació musical inventà, pero aceptà i coneguda per tot lo món. Aço serà lo que traduixca i interprete al paper la melodia que tenim al cap i estem escoltant.
Continue en l’eixemple del temps. Al igual que en el temps on la base es una repetició constant d’impulsos i que hem cridat segon i que oferix un pols constant i regular fent que 60 unitats la nomenem minut y 3600 segons la nomenem hora. En música existix una base rítmica i constant d’una percussió que a partir d’ara la nomenarem com POLS.
Este efecte serían semblants als polsos que dona constantment el metrónom.
Sería com el Tac-Tac-Tac-Tac… continu i a velocitat constant.
COMPAS:
Del compas puc dir diverses coses pero ara no vullc entrar massa en l’assunt.
En una partitura vorem que’l pentagrama (5 llínees paraleles horisontals) está dividit en trocets per unes barres verticals. Cada u d’estos trocets se li diu compas.
Vullc remarcar que el pols, la percussió constant que tindrà l’obra, és una percussió o millor dit una succesió de impulsos (perque realmente no s’escolten) que s’extendrà hasda l’infinit. El pols ni es trosseja, ni es dividix, ni s’agrupa, ni se treballa en ell ni res, és un Pum-Pum-Pum… constant i au.
A pessar de l’indicació previa, vaig a escriure en torn d’agrupar el pols, pero es que ara mateixa no hu sé explicar millor.
El compas, que será cada una d’estes divisions del pentagrama, no és assoles un tros buit de pentagrama. El compas té en si mateixa la base del rítmica de l’obra. A vore si m’explique.
El pols, que es la succeció d’impulsos, és la base sobre la que ficarem les notes musicals. Semblant als quadradets d’una fulla on escriurem en acabant. Els quadradets son iguals en tota la fulla pero no son lletres ni servixen pa res en concret pero sí son la base pa que nosatros escrigam cada 2, o cada 3 d’estos quadradets, o fem diagrames. El pols es la plantilla, i les grafíes musicals nostra lletra i diagrames.
En una obra este pols se distribuirà segons requerixca l’obra, per eixemple fem una base on l’unitat bàsica siga la de 2 polsos. Aixina tenim una unitat de mesura mínima que serà la que continga el compas. Aixina cada compas estarà format per dos polsos, per lo que l’obra tindrà una base de 2 - 2 - 2 - 2 - 2 - 2 - 2…
Si el pols s’agrupa de 3 en 3 puix cada compas del pentagrama tindrá 3 polsos.
En el dibuix de baix, el pols es la sucesión de ralles hasda l’infinit i el compas es cada tros de pentagrama on continga en este caso 4 polsos per cada compas.
Més avant vorem que’l compás o la base de l’unitat de l’obra pot agarrar diferents valors com negres o corchees o blanques… pero lo que vol dir el ritme constant es idéntic siga cual siga el valor de la base.
BARRA DE COMPAS: Son les barres verticals que dividixen el pentagrama, donant els compassos de l’obra.
